Obstinadament esperançats

Obstinadament esperançats

Per Natàlia Plá i Vidal, Doctora en Filosofia. Salamanca, maig 2010

No està de moda, ho sé. Es porta més el pessimisme i, si es pot, el catastrofisme. I què?

A molts els sonarà a ingenuïtat i a xerrameca vana. I, tal com van les coses, a alguns fins i tot els podrà semblar reaccionari, vés a saber… Però jo estic convençuda que és d’aquestes qüestions que ajuden a tirar endavant la vida amb dignitat humana. I dic «humana» perquè el propi de l’ésser humà és vertebrar l’esperança i dotar-la de contingut sòlid, així com mantenir-se ferm tot i les dificultats, que la fortalesa no és pas altra cosa. I parlo de dignitat perquè aquesta prové de la fidelitat a allò que el nostre ésser humà pot ser en la millor de les seves concrecions, encara que mai exempt de limitacions.

És una manipulació grollera la que ens fa associar certs conceptes a una mena de feblesa de caràcter, quan la veritat és tot al contrari. La tenacitat en allò necessari, en allò que val la pena, és expressió del que en paraules d’Adela Cortina seria una «raó diligent», amb cor, per oposició a una «raó mandrosa» que no troba motivació per a obstinar-se en allò que convé que sigui. I sovint resulta titànic esforçar-se a trobar els suports recòndits que puguin sustentar les nostres esperances en comptes de llençar la tovallola i deixar-se portar per la desídia.

L’esperança té l’estabilitat tant en la capacitat de mirar més enllà com en el fet d’aprofundir dins la realitat.

Perquè la projecció cap al futur no es dóna amb solvència sinó des de la concòrdia amb el present i, per tant, amb el passat. L’esperança té fonament si radica en la realitat i les seves potencialitats. En canvi, són vanes les esperances mancades de fonaments. No podem esperar qualsevol cosa, certament. I no hem de fomentar esperances quan no hi ha cap raó per a fer-ho. Ara bé, cal una sensibilitat extremament subtil per a concloure si hi ha motius per a l’esperança o no. Perquè sovint el que ens falla és la vista i no sabem veure on n’hi ha.

Per això l’esperança es conjuga amb l’obstinació. Perquè cal un esforç –lúcid i cordial, això sí– per a descobrir el que és recòndit de la realitat, cosa que necessita molt més que una primera mirada o lectura superficials.

El que és fàcil és descoratjar-se davant de les dificultats en la consecució de les coses. I és lògic el cansament, és clar que sí. Però per això cal respirar a fons i recuperar una mirada prístina que, desposseint-se de les dificultats experimentades –tot i havent-ne après–, ens retorni el motiu original, l’horitzó acariciat, les expectatives anhelades… tot això perquè preludia un futur que, tot i la duresa del camí, ens sembla desitjable. I encara millor: perquè treballar per això dota de bellesa i sentit el nostre present que, en últim terme, és l’únic de què realment disposem.

Llegia en algun lloc que som responsables del que fem amb els nostres pensaments, de rebutjar els que són inútils i desgastadors i de conrear els «saludables, bells i poderosos». Segurament aquí hi ha una part de la diferència que hi ha entre que les nostres esperances es trenquin o que trobem motius per a obstinar-nos-hi.