Bo de debò.....

Hi havia una vegada….

Algú que es pensava que tothom era de la seva condició.

Que ningú no tenia res més a fer que mal…

Mal sense motiu però amb constància, la constància d’aquells que no tenen més convicció que repetir-se que mai no s’equivoquen, que tenen la raó encara que en solitari.

De fet, de tant dir-s’ho, finalment s’ho va creure.

La seva obsessió , la seva insistència... el feia més pobre cada dia.

Cada cop estava més sol.

Era tanta la seva solitud, que no podia estar-se de mirar i capficar-se en la blogosfera alcublana.

Al final feia pena, molta pena , sabia greu no dir-li res, no contestar-li,calia pensar que en el fons ... exactament... molt en el fons.... era una gran persona, però més que bona persona.... quasi bé un sant! estava tan a prop de déu i de la seva omnipotència, era tan caritatiu i sentia tant d’amor per al seu pròxim que era com impossible deixar-lo de banda i anar per un altra cosa.

No perquè no volguessis, que volies, era perquè no et deixava.

Tothom sabia que era bo de debò, però ningú gosava acostar-se-li massa, a vegades mossegava, però era una cosa plenament involuntària, de fet una herència del neolític de caire genètic que l’impulsava a treure les dents a aquells que no eren capaços d’arrossegar-se a les seves cabòries.

Una veritable llàstima... tan talent desaprofitat, ara que de tant en tant s’ho hagués pogut treballar una mica, ja que  les amenaces i les injuries sistemàtiques, molt boniques no eren, però tot i així calia pensar que ho feia amb molt bona intenció, molta honorabilitat.

Bo de debò.....

però ben lluny!!!

Por cierto .....TODO parecido con la realidad

es pura coincidencia.

Faltaria más!!!

¿O no?